Skip to main content
A performance in an opera hall, looking sideways across the orchestra pit. The performers are both on stage, lit in blue on the left, and in the first rows of red seats, on the right.

La mare de Teseu, Gemma Coma-Albert, demana a Teseu, Roger Padullés, que deixi estar l’aventura perquè Minos ha condemnat els vençuts a no existir mai més. Al llarg de l’actuació, Manel Valdivieso, el director, està envoltat pels cors d’aquesta òpera de 360 graus.

Foto d’A. Bofill, cedida per El Gran Teatre del Liceu

  • Els monstres de la por: el Liceu adapta un mite grec per explicar la crisi de les persones refugiades

    Read this article in English

    El mite grec del Minotaure narra les aventures de Teseu, un jove heroi d’Atenes que decideix posar fi a les exigències cruels del rei de Creta, Minos. Després de derrotar Atenes, Minos decreta una sentència a perpetuïtat: cada any un grup de joves de la ciutat s’haurà de sacrificar per alimentar el Minotaure, el monstre meitat home, meitat brau, que viu en el laberint del seu palau. Això, és clar, fins que Teseu salpa decidit a acabar amb la sentència assassinant el Minotaure, ajudat per Dèdal.

    És una història que s’explica des de fa milers d’anys, però agafa un sentit nou quan el Gran Teatre del Liceu decideix emprendre la interpretació d’aquest relat amb l’òpera titulada El monstre del laberint.

    «El lligam entre l’escenari i la realitat social i política que ens envolta és fonamental per a mi», diu Azorín, director d’escena i escenògraf. «Per tant, quan un fa una lectura d’una òpera que parla d’un poble que ha d’agafar una barca, travessar el mar i arribar en un altre lloc per intentar lluitar contra un monstre, la metàfora ràpidament ens porta a l’actualitat. En aquest cas, per parlar de tota la gent que ha de creuar el mar en una pastera per intentar buscar un futur millor a Europa».

    I, és que, des del 1993, 33,293 persones han mort ofegades en alta mar al Mediterrani i a l’Atlàntic intentant arribar a un lloc segur on poder reprendre les seves vides. Les embarcacions surten sense prou combustible per recórrer la distància entre el port de sortida i d’arribada i, un cop en aigües internacionals, a la deriva, només els queda ser rescatats. Des que va esclatar la pandèmia de la COVID-19, a principis del 2020, el viatge encara s’ha fet més difícil i perillós.

    Quan el 2019 el Liceu s’embarca en aquesta producció, ja tenen l’adaptació de la partitura i la traducció del llibret al català de Marc Rosich, i encomanen la posada en escena a Paco Azorín. L’òpera El monstre del laberint havia sigut un encàrrec de Simon Rattle a Jonathan Dove i Alasdair Middleton perquè es pogués produir de forma semiescenificada amb la Berliner Philharmoniker, la London Symphony Orchestra i el Festival d’Ais de Provença. 

    Scene on a stage of several people huddled togethered in orange life vests. Fake fog and eery blue light surrounds them.
    La pandèmia ho va alterar tot fins i tot la posada en escena. El març del 2020, el guió demanava un vaixell a l’escenari. Tanmateix, l’abril del 2021, això ja no era possible perquè un vaixell a l’escenari no permetia el distanciament social. Així, Azorín va reimaginar les possibilitats i es va projectar el vaixell.
    Foto d’A. Bofill, cedida per El Gran Teatre del Liceu

    En efecte, l’equip del LiceuAprèn es proposa muntar un projecte transformador de consciències. Quatre funcions en les quals 600 joves cantaires, de 12 a 18 anys, de 20 centres educatius diferents de secundària de Catalunya, més els joves de l’orquestra superior del Conservatori del Liceu, el Cor Bruckner i la Coral Càrmina, ens rellegeixen el mite del Minotaure.

    Quan l’equip del LiceuAprèn comunica a Òscar Camps (socorrista, empresari i fundador de l’ONG badalonina Proactiva Open Arms, que ha rescatat més de 62.000 persones en alta mar des del 2015) les seves intencions d’atacar l’òpera vinculant-la a la seva acció, a ell li sembla una idea màgica.

    «Per una banda, que el Liceu obrís les portes a joves em va agradar moltíssim. Ells són el futur i el Liceu és un escenari molt representatiu», explica l’Òscar, energèticament assegut en un banc d’una plaça mentre fa temps per entrar a veure el metge abans de tornar-se a embarcar. «Per l’altra, que ho vinculessin a la nostra tasca em va semblar extraordinari. Si bé la història important és la de les persones que rescatem, i no la nostra».  

    Cada dia, moltes persones abandonen les seves llars i famílies a la recerca d’educació, d’ingressos estables i de governs estables. Al llarg del camí són vulnerables a la fam, la violència sexual i el tràfic de persones. No obstant això, emprenen el viatge.

    «La vida que tenen allà no és vida», diu l’Òscar intentant transmetre les raons que empenyen aquestes persones a fugir. «Quan els puges a la llanxa i se senten segurs, les dones canten. Comença una i la resta s’hi suma. Ens emociona cada vegada. Els homes resen, ploren i donen les gràcies».

    From a boat, a person in safety gear and red helmet that reads RESCUE points toward an inflatable raft full of several dozen people in orange life vests.
    Des del primer moment, Proactiva Open Arms ha fet servir les experiències els socorristes marítims com a oportunitats per «ensenyar per la llibertat». És a dir, crear escenaris educatius des d’on ensenyar empatia i pensament crític als 90.000 alumnes dels 1.370 centres educatius als quals s’han acostat des del 2015.
    Foto de Kepa Fuente, cedida per Proactiva Open Arms

    *****

    El 10 de març de 2020, a les 21 hores, es cancel·len les funcions de l’òpera participativa. Molts joves cantaires es queden sense la funció que feia mesos que preparaven. La pandèmia del SARS-CoV-2 havia arribat a Catalunya.

    Aquesta incertesa és el pa de cada dia per a la gent que fa el periple migratori, i és compartida en certa mesura per l’equip d’Open Arms. Per això, l’abril de 2020, davant de les més de 150 morts diàries de persones grans a Catalunya, l’ONG crea una brigada de voluntaris COVID al servei del Dr. Clotet i el Dr. Mitjà de l’Hospital Germans Tries de Badalona. Aquelles setmanes, Proactiva Open Arms va rebre fins a 3.000 sol·licituds setmanals gràcies a les quals van poder fer 120.000 PCR en residències de la gent gran i van poder atendre, i vacunar, els temporers de Lleida amb l’ajuda de la Diputació.

    Ara bé, els fluxos migratoris de l’Atlàntic i la Mediterrània no es van aturar durant la primera onada de la COVID. Com ens indica l’Òscar, l’Àfrica té diverses pandèmies contínues alhora – l’Ebola, la SIDA, el tifus, la tuberculosi... La COVID, doncs, no va frenar res.

    «La COVID ho posa tot més difícil», diu l’Òscar. «El problema va ser nostre per aplicar els protocols COVID a bord dels nostres vaixells. Amb 200 o 300 persones rescatades hem d’organitzar una zona neta i una de bruta, i per passar d’una zona a l’altra ens hem de posar un EPI com si entréssim a la UCI en un vaixell, on tot és molt limitat. I així fem 15 dies de quarantena o més, fondejats fora del port, fins que a vegades se’ns acaba el menjar. Sembla que les administracions ens vulguin fer anar més lents, però cada repte que se’ns presenta, l’hem de resoldre».

    Aquesta mateixa actitud resolutiva l’ha hagut de cultivar l’equip del LiceuAprèn. A més de voler transmetre el valor de la tenacitat als joves, l’equip del LiceuAprèn ho repensa tot: des de la forma de treballar fins a l’escenificació.

    View of audience and performers in the red seats of an opera hall, a view from the stage.
    Les butaques de platea prolonguen l’escenari, els balcons esdevenen les onades del mar. L’equip del Liceu Aprèn va utilitzar el teatre sencer com a recurs.
    Foto d’A. Bofill cedida per El Gran Teatre del Liceu

    «Treballem amb grups bombolla, cantem amb mascareta, fem assajos esglaonats, minimitzem el temps en espais comuns», diu Antoni Pallès, director dels departaments Musical, Educatiu i Projecte Social del Gran Teatre del Liceu, subratllant el missatge.  «Però, com sempre, en una òpera tothom continua essent necessari. Ens necessitem els uns als altres ara més que mai». 

    La pandèmia també altera la posada en escena. La metàfora d’explicar el mite a través del viatge èpic de les persones refugiades i de la feina que duen a terme Proactiva Open Arms no canvia, però per a Azorín i el seu equip els monstres es multipliquen. «La posada en escena es va anar adaptant. Canviava cada setmana. Sobre l’escenari hi havia d’anar un vaixell, però amb les distàncies de seguretat per prevenir els contagis això no era possible. Així que vam projectar la barca. L’efecte va ser molt impactant», explica Pallès sabent que el procés ha sigut enriquidor.

    Tot i que els feia cosa, els membres de l’equip d’Open Arms s’impliquen en la majúscula tasca educativa del LiceuAprèn. «La canalla va treballar molt. Van mirar tots els nostres vídeos. Volíem transmetre que sempre hi ha monstres. Nosaltres fins i tot tenim monstres en la terra ferma,  als jutjats, i ens hi hem d’enfrontar», explica l’Òscar. «Com quan et topes amb un tauró: no li pots donar l’esquena, t’has de quedar mirant-lo i donar-li un cop de puny tan fort com puguis al morro quan s’acosti. Perquè si comences a nedar, segur  que et converteixes en víctima. Als monstres no se’ls pot donar l’esquena, si no seràs còmplice del mateix monstre».

    El 24 d’abril de 2021, finalment s’estrena l’òpera participativa El monstre del laberint al Gran Teatre del Liceu. L’òpera s’havia cancel·lat ja en dues ocasions: el març del 2020 i a principis d’abril de 2021. L’equip del Monstre, resilient però, vol compartir aquesta història i navega per les onades de la pandèmia sense defallir, constant, sabent que com a narradors d’històries el seu deure, el de la cultura en general, és proporcionar referències culturals per entendre l’actualitat.

    *****

    Golden interior of an opera hall, with several tiers of box seats, still lit before a show begins. A child in the foreground faces away, looking up at the tiers.
    Esperant que comenci la funció a la sala de concerts en forma de ferradura més gran d’Europa, com moltíssims altres membres del públic en els cent setanta-cinc anys d’història del Gran Teatre del Liceu.
    Foto de Meritxell Martín i Pardo

    De la mateixa manera que per als socorristes, cantaires i músics la vida ha continuat però amb mesures per prevenir la transmissió del virus, per als espectadors, el dia de l’estrena tot és normal i estrany alhora. Com sempre, ensenyem el tiquet per entrar, però l’entrada és esglaonada, ens prenen la temperatura i ens rentem les mans amb gel hidroalcòholic. Hi ha funció, però l’aforament està limitat i només la meitat dels 2.292 seients del gran teatre s’omplen.

    Tot és un xic diferent, sí, però les famílies que van entrant al meu voltant, vestides de vint-i-un botó, no semblen notar-ho. Es busquen i es saluden com si no s’haguessin vist a les Rambles fa ben just uns minuts, tot gesticulant exageradament per assenyalar el lloc on seuen.

    «M’ha dit que seran cap allà», diu una dona abaixant-se la mascareta perquè la senti una altra, mentre una acomodadora li recorda que la mascareta li ha de cobrir nas i boca, i que ha d’estar-se quieta al seu seient. L’acomodadora repeteix força vegades més aquesta acció, aparentment sense perdre la paciència, abans de començar la funció. Es fan multitud de fotos que ràpidament es comparteixen per les xarxes socials i que provoquen moltes emocions. En resum, tot sembla indicar que és ben igual si el teatre està mig ple, perquè avui no va d’estadístiques sinó de reptes assolits.

    Les llums s’atenuen. Una veu ens demana per l’altaveu que apaguem els dispositius mòbils. 

    Inesperadament, però, la veu continua i ens explica que Roger Padullés, el tenor, es va fer mal durant l’assaig general. No està en plena forma física, però ha decidit cantar, tot i que no podrà mostrar-se tan físic com demana el personatge. La funció encara no ha començat i cantaires, músics i espectadors ens unim plegats en un sentit aplaudiment celebrant la tenacitat del cantant.     

    Els llums, ara sí, s’apaguen. Les cortines s’obren. Entretallada, com en una comunicació plena d’interferències, Greta Thunberg ens diu: «Heu robat els meus somnis i la meva infantesa amb les vostres paraules buides. Estem al començament d’una extinció massiva i de tot el que parleu són de diners i de contes de fades de creixement econòmic. Com us hi atreviu! Com us hi atreviu!»

    Després d’un silenci sepulcral se sent l’hèlice d’un helicòpter. Homes armats protegeixen l’arribada del representant del primer món, Minos, i a la platea els cors infantils es mouen en el seu seient, respectant els límits de seguretat, però amb el llenguatge escènic del pànic i la incertesa ben interioritzats. Minos explica la sentència perpètua, mentre la percussió i les campanes omplen el buit de les pauses. Al fons del teatre, una tanca  on els homes armats ara amenacen la població d’Atenes que canta a platea. És un món d’una violència esfereïdora.

    En Teseu, que acaba de tornar al seu país, creu que pot aturar aquest absurd. El futur d’Atenes està en perill si cada any s’ha de sacrificar una generació sencera de joves per alimentar un monstre. La mare de Teseu, confusa pel dolor, li prega que no s’embarqui, Teseu no té por i salpa deixant enrere la seva mare, de genolls sobre l’escenari. En alta mar, la barca es balanceja, primer suaument; després violentament, i tots cauen dins del mar.

    Aleshores, un per un, els joves ofegats s’alcen i ens expliquen la seva història.

    «Em dic Adama i tinc 25 anys, i soc fill de refugiats guineans. Vaig sortir del meu país el 2012, però no vaig aconseguir arribar a Tarifa fins al juny del 2018, després de creuar el mar» diu la jove que encarna l’Adama.

    El desembre de 2020, en plena pandèmia de coronavirus, es van superar els 80 milions de persones desplaçades a tot el món, 80 milions de persones sense llar, navegant en la incertesa. Una xifra sense cap dubte massa grossa per poder-ne copsar la magnitud. Ara bé, cada jove que s’alça sobre l’escenari -i potser no en van ser més de 10- ens recorda que darrere cada número dins d’aquesta xifra de proporcions incomprensibles hi ha una persona que va marxar per necessitat, sense mitjans i perdent tots els lligams humans que li donaven valor. I que, quan el laberint del mar se’ls empassa, esdevenen un número més perquè només en origen recorden qui eren, què els agradava menjar o què els feia riure.

    Dozens of performers on stage, all but a couple in front holding up green slips of paper. A ramp on stage suggests the setting of a ship arriving at a dock.
    Els joves atenencs, Teseu i la seva mare aixequen els papers del visat ben amunt i segons més tard el trenquen en bocins assenyalant que ja n’hi ha prou.
    Foto d’A. Bofill, cedida per El Gran Teatre del Liceu

    Un cop a Creta, dins del laberint, el Minotaure s’esvalota ensumant la carn fresca. Els joves atenencs no troben el moment d’entrar al laberint, però Teseu s’hi endinsa. Aleshores, sent la veu de Dèdal, el constructor del laberint que viu permanentment amagat i sempre fugint dins del seu propi complex, i el persuadeix perquè l’ajudi. Teseu finalment mata el Minotaure.

    Quan tots els cors s’uneixen sobre l’escenari darrere el victoriós Teseu, caminen esgotats com si fes anys que caminessin d’aquí cap allà incompresos, racialitzats, expulsats i rebutjats. El missatge de Carlos Martos, coreògraf, als intèrprets ha arrelat: «Hi ha milions de persones en diàspora caminant pel planeta, la meitat dels quals són dones i nens que, quan arriben a certs països on hi ha fronteres, no els deixen continuar avançant, malgrat que no tinguin ni menjar ni aigua. Aquesta funció va d’això, va del monstre que hem creat. Hi ha un monstre que és el primer món i és el món que hem de qüestionar i canviar».

    Després d’una hora i escaig asseguda a la punta de la butaca, amb l’ai al cor pel destí de Teseu i els joves atenencs, s’abaixa el teló i els espectadors del Gran Teatre del Liceu ens posem dempeus. Els intèrprets, esgotats i satisfets, saluden; tots aplaudim. Els darrers de pujar a l’escenari són els mestres de secundària i quan ho fan els joves adolescents els ovacionen i els fan l’onada. Perquè és així com els alumnes celebren els mestres.

    En la darrera funció d’aquesta temporada 2020-21, l`Òscar Camps va pujar a l’escenari per felicitar els intèrprets. «Tots: infants, joves i adults van córrer a buscar el mòbil per fer-se fotos amb ell, volien una foto amb Teseu», diu Pallès, commogut, sabent que aquest gest demostrava que havien assolit l’objectiu, una òpera de 360 graus. 

    Scattered members of an audience give a standing ovation for performers taking bows on stage in an opera hall.
    Els estudiants d’institut van ser tractats com a cantants d’òpera per això van haver de passar per tots els departaments de la institució per preparar-se per l’actuació. En el departament de vestuari, per exemple, se’ls hi va proposar estils i colors de roba. Basant-se en això, els joves van portar la roba de casa que finalment es va aprovar per l’equip de vestuari abans de la funció.
    Foto de Meritxell Martín i Pardo

    *****

    El monstre del laberint per si sol no ha canviat la realitat. És cert. Ara com ara, a Turquia, hi malviuen 3,6 milions de sirians. Al camp de Moria, a Lesbos, segueixen arribant-hi 5.000 persones anualment i el 2 d’agost de 2020 l’Astral, un dels vaixells de Proactiva Open Arms, amarrava a Barcelona, després de la seva 83a missió, havent rescatat quasi 400 persones en 12 dies.

    Els 4.400 espectadors tenien 4.400 raons diferents per assistir a les quatre funcions del Gran Teatre, però sense saber-ho van entrar en un univers de recompte moral. A mesura que passaven el minuts, ens adonàvem que el colonialisme no va acabar amb l’emancipació de les nacions colonitzades. El colonialisme continua, molt després de l’expropiació de la mà d’obra i de recursos durant segles, ja que ara els homes i les dones joves d’aquestes nacions senten que l’única manera d’assegurar un futur és fugir de les seves ciutats i viles sense importar-los que el viatge no tingui garanties.

    Resituar històries com El monstre del laberint en el context actual ens fa reconsiderar la nostra posició com a nació colonial. Ens fa pensar que la reparació i la compensació de tants segles de biaix moral passen per admetre que els discursos de racisme estructural es poden deconstruir tal com es van construir, perquè les narracions tenen el poder de construir noves maneres de donar sentit al món.

    Fa molts segles, l’ofici de narrador coincidia amb el del mag i el del sanador, i no m’estranya gens. Una narració ben interpretada ordena prioritats.  Endreça relacions, fa que la por s’esvaeixi i per això té la capacitat de curar. Una interpretació que posa en relleu la perseverança dels personatges, que transforma cada oportunitat de canvi en un moment enriquidor per fer créixer el procés narratiu i el dels intèrprets, que celebra els mestres i teixeix nous simbolismes, té la capacitat de dotar-se de noves estructures narratives d’existència. Exactament això és el que va passar el 24 d’abril de 2020 per al públic del Gran Teatre del Liceu, però no oblidem els 600 estudiants de secundària que van tenir tot un curs acadèmic per amarar-se del mite, de l’actualitat, i esperem que per forjar noves estructures més enllà del racisme estructural en què vivim instal·lats.

    Meritxell Martín i Pardo és investigadora principal del projecte SomVallBas i investigadora associada del Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural de la Smithsonian Institution. És llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Estudis Religiosos per la Universitat de Virgínia.


  • Support the Folklife Festival, Smithsonian Folkways Recordings, sustainability projects, educational outreach, and more.

    .