Mira el vídeo | Read this article in English

Aquesta narració comença el 10 de març de 2020, a les 21 hores, amb una cancel·lació.

En acabar l’assaig d’escena a la sala d’assaig, que ocupa l’espai exacte de la platea però al pis de dalt de tot del Gran Teatre del Liceu, l’equip de l’òpera participativa El monstre del laberint cancel·la les funcions. Tres dies més tard, es declarava l’estat d’alarma que obligava els ciutadans amb feines no essencials a cloure’s a casa dues setmanes, que van acabar essent tretze.

«El món coral va quedar molt afectat, i la Coral Càrmina molt especialment. Just estàvem fent els assajos escènics d’El monstre del laberint al Liceu. Aleshores ens van tancar i al cap de pocs dies van començar a sortir casos de COVID-19 entre els cantaires: cinc, deu, disset, set ingressats, quatre a la unitat de cures intensives, i també en vam perdre un», diu Daniel Mestre, director de la Coral Càrmina, recordant aquelles dates desdibuixades amb recança.

A Catalunya pocs recordaven en primera persona la grip espanyola del 1918; alguns més tenien present la de la tuberculosi, associada a la misèria de la postguerra, i molts més el VIH o l’Ebola. En l’imaginari català, però, les pandèmies eren relats de continents llunyans lligats a unes condicions de salubritat, a comportaments de risc o a desastres naturals. Dit d’una altra manera, als catalans ens mancaven històries que ens proporcionessin consells pràctics sobre com sobreviure una pandèmia d’aquesta magnitud.

Sense gairebé referències familiars ni històriques que ens ajudessin a comprendre els riscos als quals ens enfrontàvem, confiàvem que tot aniria bé. Tanmateix, el SARS-CoV-2 havia trobat, a la sala d’assaig del Liceu, el lloc ideal per transmetre’s: molts cantaires cantant frec a frec, aerosolitzant la càrrega vírica en un ambient tancat i no ventilat durant hores d’assaig.

Tan bon punt Lluís Gómez, vicepresident de la Federació Catalana d’Entitats Corals i metge laboralista, confirma la presència del virus a Catalunya i que aquest es transmet per l’aire, Montserrat Cadevall, presidenta de la Federació des del 2003, adverteix del perill per als cantaires de continuar assajant. Com indica en Lluís, tot era molt confús, «aleshores, hi havia una desorientació general sobre com prevenir la transmissió del virus, però semblava força evident que es transmetia via aerosols». Malgrat que tots els cicles corals, el suport a les activitats col·lectives i el Festival Internacional estaven en marxa, la Federació va aturar tota l’activitat coral.

No obstant la rapidesa de la Federació, disset cantaires de la Coral Càrmina ja s’havien contagiat.

«El dia 11 de març ja vaig començar amb febre», diu Victòria Hernández, una soprano de la Coral Càrmina. «El 21 m’ingressaven a l’Hospital de Granollers. Dos dies després em van traslladar a la UCI; bé, era una planta que havien habilitat; els metges no tenien equips de protecció individual i es protegien amb bosses de plàstic. Semblava un hospital de campanya. Ara, el tracte humà, digne d’admiració».

Chantal Pi, una altra soprano, explica: «A mi em van ingressar el dia de Sant Josep, el 19 de març. Quan era a l’hospital, com quan tens polls, ho vaig explicar als de la coral. Aleshores, molts van respondre dient que ells també havien estat diagnosticats amb COVID. En aquell moment vaig prendre consciència que segurament ens havíem contagiat durant els assajos del Monstre. Però, tant li fa on t’encomanis, el cas és que t’encomanes».

«El 22 de març és el meu aniversari i feia dies que estava ingressada. Tothom em felicitava i jo em sentia molt sola; diria que estava deprimida i no volia parlar amb ningú», diu la Delia Toma, original de Romania, des d’on li arribaven molts dels missatges de felicitació aquell dia. «Patia sobretot perquè tinc fills petits i, si el meu marit també es posava malalt, serveis socials se n’hauria d’ocupar».

Totes van trobar les estratègies individuals per superar, primer, el tràngol dels símptomes del coronavirus i les seves seqüel·les i, després, les múltiples pors que han heretat de ser les primeres pacients de la primera onada. Ara bé, aquest dietaris individuals quan es transmeten als fills i als nets es converteixen en memòries col·lectives o eines per gestionar millor futurs escenaris.

Les activitats presencials s’aturen en sec. Ara bé, una federació com la d’Entitats Corals és una tricotosa de relacions humanes que teixeix amb la veu. Per això, per a la Montserrat era imprescindible que «els cantaires continuessin en contacte i que els vincles no es perdessin».

En primer lloc, la Federació prioritza explicar com es transmet el virus. A tall d’exemple, el Fòrum de directors de la Federació col·labora en projectes de recerca als Estats Units i Alemanya i, setmanalment, a través d’una llista de més de 5.000 correus electrònics, es difonen les descobertes sobre el coronavirus i el cant coral. A més a més, un equip de cinc metges vinculats al món coral, entre els quals hi ha el Dr. Lluís Gómez, la Dra. Montserrat Bonet, la Dra. Cori Casanovas, la Dra. Pilar Verdaguer i el Dr. Lluc Bosque, treballen en un pla de represa de l’activitat coral.

En segon lloc, dos tècnics contractats per la Federació ensenyen als directors a maximitzar l’ús de les plataformes per poder continuar assajant durant el confinament més estricte. Així sorgeixen els concerts confinats, compartits en el mateix correu electrònic setmanal, el més gran dels quals és el de Sant Jordi, promocionat per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. Sens dubte, però, el més emotiu és l’oratori El pessebre de Pau Casals (1876-1973), sobre un text de Joan Alavedra (1896-1981), enregistrat a diferents indrets de Catalunya amb la col·laboració de molts cors, solistes i l’organista Mercè Sanchís, tocant l’orgue de la basílica de Montserrat, sota la direcció de Daniel Mestre i emès per la televisió pública el 29 de desembre de 2020.  

En tercer lloc, creen un cicle de conferències sobre compositors i un de tallers, i el de tècnica vocal via Instagram té una assistència de més de 2.000 persones. Resumint, encara que la duresa de la primera onada manté els cantaires socialment distanciats, la Federació continua treballant en els seus tres eixos principals: la difusió coral, la formació i el patrimoni.

La història del moviment coral català

Aquesta enorme empenta és una constant en la tradició del cant coral a Catalunya, que es remunta a Josep Anselm Clavé (1824-1874), polític i fundador del moviment coral al Principat.

Malgrat les nombroses estades a la presó, els cors d’en Clavé arrelen amb èxit perquè promouen el benestar individual i comunitari: concerts en família en jardins i parcs. A banda dels assajos i concerts, organitza també grans festivals. L’any 1862 dona a conèixer per primer cop Tannhäuser, de Richard Wagner, amb la col·laboració del Cor de Dones del Liceu. 

La mort de Clavé fragmenta el moviment. L’activitat, però, no es debilita sinó que es renova i redobla. L’any 1871, Amadeu Vives i Lluís Millet funden l’Orfeó Català, un grup coral que aspira a generar un moviment associatiu que respongui als ideals de les classes mitjanes i que ampliï, així, l’espai d’acció dels cors claverians. Vives i Millet funden la Revista Musical Catalana i els certàmens musicals, i fomenten la construcció del Palau de la Música Catalana, una joia arquitectònica del Modernisme reconeguda com a patrimoni mundial per l’UNESCO i amb més de 300.000 visitants cada any.

Durant aquest període neixen més de 150 cors. Per això, entre la primera i segona onada de la pandèmia del 1918, neix la Germanor d’Orfeons, predecessora de la Federació Catalana d’Entitats Corals, per fomentar la vida artística, social i econòmica dels cors.

El moment més advers per al món coral català és la Guerra Civil (1936-39) i el període de postguerra, ja que molts cors entren en hibernació. Els cors de Clavé segueixen cantant perquè el règim franquista està interessat a cultivar bones relacions amb la classe obrera; per contra, el règim no tolera gaire bé l’Orfeó Català.

El naixement de la Capella Clàssica Polifònica (1940), dirigida per Enric Ribó, l’Orfeó Laudate (1942), sota la direcció d’Àngel Colomer, i la Coral Sant Jordi (1947), dirigida per Oriol Martorell, marquen la segona renovació del cant coral català. Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) i altres esdeveniments permesos pel règim, per exemple, permeten relligar-se amb la tradició anterior sense alertar la censura i es reprèn l’activitat de la Germanor d’Orfeons amb la creació del Secretariat d’Orfeons de Catalunya (SOC).

Amb la democràcia, l’activitat coral torna a la normalitat. Per això, l’any 1982, Oriol Martorell  (1927-1996), catedràtic a la Universitat de Barcelona, diputat socialista i director, transforma el Secretariat d’Orfeons de Catalunya en la Federació Catalana d’Entitats Corals, que en l’actualitat compta amb 520 entitats federades i prop de 30.000 membres, i ràpidament ingressa en la Federació Internacional de Música Coral.

La resposta al repte del Smithsonian Folkways

Als Estats Units d’Amèrica també s’estima molt el cant coral: abans de la pandèmia hi havia 270.000 cors en actiu i més de 42.6 milions de cantaires. Amb això en ment, l’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage va llançar un repte als cors de tot el país i d’arreu del món per extreure de l’extens catàleg del segell discogràfic Smithsonian Folkways Recordings material per reinterpretar la història dels Estats Units o d’altres nacions del món. (Vegeu el primer i el segon grups corals en acceptar el repte.)

La col·lecció de l’Smithsonian Folkways Recordings està nodrida de les veus centrals de la tradició musical del segle XX a Amèrica del Nord, amb noms com Woody Guthrie, Bob Dylan, Mary Lou Williams, així com molts altres de tot el món. Però Daniel Mestre, sempre pendent d’ampliar el repertori de la Coral Càrmina, va decidir arranjar un dels pocs artistes dels països catalans del segell: Raimon. El seu disc Catalan Protests Songs es va publicar a Folkways el 1971, perquè la censura franquista havia impedit que es publiqués a Catalunya.

En Daniel va demanar a Adrià Barbosa, pianista, arranjador i compositor, amb qui ja havia treballat per al concert Volem acollir, al Palau Sant Jordi l’any 2017, que arrangés Contra la por.

«No podia ser una altra peça», diu Mestre. «Havia de ser Contra la por, perquè és molt actual. Té aquesta força i aquest missatge eterns».

En Raimon, uns metres més enllà, es queda un xic sorprès, i diu que aquesta cançó ha passat sempre desapercebuda, però que està molt content. «Sobre la pau, Sobre la por i Contra la por són tres cançons sobre el tema de la pau i la por. Les vaig escriure en reacció a “los 25 años de paz“», diu Raimon.       

L’1 d’abril de 1964, coincidint amb els 25 anys del final de la Guerra Civil, el règim franquista celebra l’esdeveniment amb gran pompa i circumstància. No fou més que una campanya propagandística per exaltar el règim i legitimar-lo com a garant de la pau. «Això se’m va quedar aquí», diu en Raimon assenyalant el cor; «Pau, por, aquí hi ha trampa. Si hi ha por, no hi ha pau».

Aleshores en Raimon, que encara avui se sent revoltat pel concepte, assenyala hàbilment la fal·làcia feixista: «Heu fet una Guerra Civil, heu matat mitja humanitat, esteu posant homes a la presó, heu matat gent durant 25 anys, i en dieu 25 años de paz?»

Després d’un silenci, en Raimon hi afegeix, rient: «Igual si no li haguessin dit 25 años de paz, no se m’haguera ocorregut la cançó».

De les vivències cantades d’en Raimon, i fins a la recerca del fons de l’Smithsonian Folkways Recordings d’en Daniel i l’arranjament de l’Adrià, han passat sis dècades.

«Del Catalan Protests Songs jo no en coneixia la peça fins a l’encàrrec», diu l’Adrià, també antic escolà de Monterrat. «Quan la vaig escoltar vaig pensar: aquesta cançó treu la seva força de la lletra, i la música és quasi secundària. Com ho faré per arranjar-la per a una coral? Després d’uns dies trencant-m’hi el cap, se’m va acudir de portar-ho cap un terreny més harmònic i més punyent amb dissonàncies».

«En la guitarra hi havia certes dissonàncies,» assenteix en Raimon, «però el teu arranjament les ha millorat des del punt de vista musical. Torneu-ho a fer!»

Els nostres riures ressonen dins la Sala dels Balcons de Lluïsos de Gràcia, on vam fer l’entrevista.  

«Per això vaig pensar en el solo», diu l’Adrià reprenent el fil. «A més, la cançó té una part de protesta i una d’esperança, i per remarcar-ho l’arranjament està ple de dissonàncies, i en canvi l’altra té més contrapunt».

Malgrat que el context ha canviat, la cançó es manté rellevant. «En Raimon escriu Contra la por pensant en un enemic. El seu monstre era el franquisme», diu en Daniel. «Ara, en canvi, nosaltres tenim la sensació d’estar desbordats per la por. De fet, desbordats per les pors en plural. Ara tenim molts de monstres que ens amenacen: la pandèmia de la COVID-19, el racisme, l’emergència climàtica, el feixisme».  

No hi ha dubte que narradors com en Raimon, l’Adrià, en Daniel i la Coral Càrmina ens enforteixen. Les dissonàncies del relat ens recorden els riscos de trencar el silenci. El contrapunt il·lustra en el seu teixir que l’eina més eficient contra la por és l’amor, la vida, la nostra història, perquè és en el procés narratiu que capturem les estratègies culturals que han ajudat a sobreviure a conflictes en el passat. Perquè és en l’estructura narrativa que trobem les referències culturals que ens situen, sense haver de sentir que caiem lliurement confiant que tot anirà bé. No oblidem, doncs, per ser resilients hem d’explicar les nostres històries o anomenar les coses pel seu nom.

Vull expressar el meu més sentit agraïment a l’Annalisa i en Raimon, en Michael Atwood Mason, la Halle Butvin, la Sloane Keller, en Charlie Weber, la Montserrat Cadevall, en Daniel Mestre i la Coral Càrmina, l’Emili Blasco, l’Adrià Barbosa, en Pere Albiñana i el Sclat Team, l’Enric Giné i Tasso – Laboratoris de So, en Xavi G. Ubiergo i Andròmines de TV. També vull agrair la magnífica predisposició d’El Musical del Conservatori Professional de Música – Escola de Música de Bellaterra, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, la Federació Catalana d’Entitats Corals, els Lluïsos de Gràcia i el Consorci per la Normalització Lingüística per posar-nos-ho sempre tan fàcil. Ha sigut un privilegi saltar els obstacles amb vosaltres. Sou fonts de resiliència!

Bibliografia

Aviñoa Pérez, Xosé. “El cant coral als segles XIX I XX.” Catalan Historical Review, 2(2009): 203-212. *0924 Cat Hist Rev 2 català.indd (iec.cat).