Situat sota el Puigsacalm, el poble de Joanetes està circumdat per fagedes, masies disperses i camps esquitxats de blanc amb ovelles i vaques. Amb tots els elements de la tradició pessebrista de Catalunya, Joanetes sembla que podria haver estat el lloc que Maria i Josep van cercar per allotjar-se aquell primer Nadal de fa tants anys.
Per tant, no és d’estranyar que, des del 1983, Joanetes hagi estat la llar d’un pessebre vivent innovador i vibrant. Els 325 habitants del poble, juntament amb tanta altra gent de la Vall d’en Bas i la contrada, treballen incansablement d’octubre a març per instal·lar i desmuntar les cabanes, les escenes i el recorregut de l’esdeveniment. Les estadístiques d’aquesta tradició parlen per si soles: sis mesos de preparació, 36 anys de funcions ininterrompudes, 400 figurants, 43 escenes en una ruta de 2.5 km, una estrella amb 500 bombetes a 1.280 metres d’alçada certificada pel Llibre dels Rècords Guinness, 4.000 euros dels ingressos donats a Càritas i 10.000 visitants durant tres dies. Tanmateix, l’autèntic èxit del Pessebre Vivent de Joanetes va més enllà d’aquestes xifres. Tot i que cada veí de Joanetes atribueix al pessebre significats diferents, tots coincideixen que és una tradició que uneix des dels més petits fins als més grans en una connexió emocional única que nodreix el seu vincle social.
«Sempre es deia ”A la barberia se sega tot l’any”», diu en Lluís Juvanteny, conegut com en Nisu, el president de l’Associació del Pessebre Vivent de Joanetes, fent servir una frase que havia sentit dir per explicar-se. «Perquè al temps de segar, doncs se’n parla perquè és el moment de parlar-ne, i el temps que no és de sega, se’n parla fent tertúlia (...) Nosatros vam anar allà amb aquella colla i fèiem tantes quarteres en una setmana o fèiem tant d’això i l’un ho explicava a l’atre. Doncs amb el pessebre, igual. És això. Et trobes amb la gent i acabes parlant de pessebre: Doncs, mira, l’any que ve podríem fer això, podríem fer allò».
La tardor del 2020, però, amb la pandèmia de COVID-19, a Joanetes només es parlava de cancel·lar l’esdeveniment, ja que tot el que fa funcionar aquesta tradició augmenta el risc de transmissió del virus.
«Es van acostant les dates de les festes de Nadal i sabem que no podrem fer el Pessebre Vivent—per salut i prevenció-, però hi donem voltes. Això ens dona vida”, diu la Roser Caparrós, una infermera que ha viscut els efectes de la pandèmia de primera mà a la residència El Mirador del Puigsacalm, en un esdeveniment digital anomenat SomVallBas Covid-Express. «Aquest any t’adones de lo important que és per tu. És una manera de presumir de poble, tots estem molt orgullosos del nostre entorn, del nostre paisatge, de la nostra arrel, ho vivim tots, i se’ns veu contents. El pessebre és molt més que fer de figurant, és l’esperit que ens uneix a tots.»
Amb tota la xerrameca sobre la cancel·lació de l’esdeveniment, era com si els veïns estiguessin a punt de perdre la subjecció a la nansa d’aquesta tradició. Deixar-se anar significava perdre el contacte amb la seva tradició i silenciar la comunitat. Què se’n farien d’aquelles converses? Tan bon punt en Nisu s’adona de l’elevat cost de penjar el cartell de “cancel·lat”, atia la imaginació creativa del seu equip.
Quan l’equip central de l’Associació del Pessebre s’asseu a reimaginar el Pessebre Vivent del 2020, sap que ha de ser un esdeveniment in situ. Però per mantenir la normativa del PROCICAT també ha de preservar la distància física. «Un autopessebre, un pessebre en cotxe,» diu en Nisu, amb els ulls brillants. «Com que la carretera de Joanetes dona la volta, és fàcil instal·lar-hi una entrada i una sortida. Només hem de guiar els cotxes pel poble amb els llums blancs de Nadal. Així podem fer un, dos o tres espectacles cada nit!»
Malgrat tenir la idea central, encara han d’articular detalls prou importants. Què mostraran? On ho projectaran? I, quina serà la banda sonora de l’esdeveniment?
Rememorant el pessebre del passat, construint el del present i presumint en el futur
Aquest any, a diferència d’altres, Melcior Puigdemont no ha passat el mes de novembre ocupat preparant l’escena de la matança del porc; l’Àngel Verdaguer no ha hagut d’anar a muntar cabanyes cada dissabte des de principis d’octubre, i la Pilar Fabregó no està planificant com vol decorar la seva escena. El mateix passa amb les 396 persones que transformen el poble en les escenes del pessebre cada any. Tot i que aquest any serà diferent, l’equip del Pessebre Vivent s’ha esforçat per organitzar un esdeveniment que esperen que sigui motiu per aixecar-se de la taula de Nadal, tal com ho ha sigut durant 35 anys.
El Pessebre 2020 comença amb un esperat i compartit somni de molts veïns de Joanetes. Des del 25 de juliol de 1992, quan l’arquer Antonio Rebollo va encendre la flama olímpica de la XXV Olimpíada de Barcelona amb una fletxa en flames, els veïns de Joanetes somnien a il·luminar la seva estrella de rècord Guinness amb un gest així de màgic.
«Aquesta seria la primera escena. S’encendria el camí aquest de llum, impactaria en la estrella i aquesta s’encendria. I aleshores començaria l’espectacle que duraria uns 35 minuts», diu en Nisu, assaborint la màgia del moment en el seu cap. «És maco per començar l’espectacle, perquè no podem començar sense tenir l’estrella encesa».
En Joan Juvanteny, el ferrer que va donar forma a la visió d’en Nisu creant l’estrella, ha estat desitjant el dia que tinguessin la tecnologia per il·luminar l’estrella d’una manera tan màgica. Tot i que ara pateix Alzheimer i potser ja no entendrà el que veu com ho hagués pogut fer fa uns anys, la Mercè, la seva dona i memòria, n’entendrà la màgia.
Aquest any, a diferència d’altres, Melcior Puigdemont no ha passat el mes de novembre ocupat preparant l’escena de la matança del porc; l’Àngel Verdaguer no ha hagut d’anar a muntar cabanyes cada dissabte des de principis d’octubre, i la Pilar Fabregó no està planificant com vol decorar la seva escena. El mateix passa amb les 396 persones que transformen el poble en les escenes del pessebre cada any. Tot i que aquest any serà diferent, l’equip del Pessebre Vivent s’ha esforçat per organitzar un esdeveniment que esperen que sigui motiu per aixecar-se de la taula de Nadal, tal com ho ha sigut durant 35 anys.
El Pessebre 2020 comença amb un esperat i compartit somni de molts veïns de Joanetes. Des del 25 de juliol de 1992, quan l’arquer Antonio Rebollo va encendre la flama olímpica de la XXV Olimpíada de Barcelona amb una fletxa en flames, els veïns de Joanetes somnien a il·luminar la seva estrella de rècord Guinness amb un gest així de màgic.
«Aquesta seria la primera escena. S’encendria el camí aquest de llum, impactaria en la estrella i aquesta s’encendria. I aleshores començaria l’espectacle que duraria uns 35 minuts», diu en Nisu, assaborint la màgia del moment en el seu cap. «És maco per començar l’espectacle, perquè no podem començar sense tenir l’estrella encesa».
En Joan Juvanteny, el ferrer que va donar forma a la visió d’en Nisu creant l’estrella, ha estat desitjant el dia que tinguessin la tecnologia per il·luminar l’estrella d’una manera tan màgica. Tot i que ara pateix Alzheimer i potser ja no entendrà el que veu com ho hagués pogut fer fa uns anys, la Mercè, la seva dona i memòria, n’entendrà la màgia.
El repic de les campanes de Sant Romà
«A més de nadales, volíem trobar una música original, una música no necessàriament molt coneguda, un so solemne i potent», explica en Nisu. «Va ser així que vam pensar en convidar en Xavier Pallàs i Mariani a tocar les nostres campanes».
En Xavier, violinista i campaner d’Olot, va quedar fascinat pel repic de les campanes de l’abadia de Montserrat en el seu pas per l’Escolania.No tenia més de tretze anys quan va escriure un treball sobre les campanes i el seu repic. Per l’interès que mostrava, els seus professors li van permetre pujar al campanar i va quedar tocat de per vida.
«Al campanar de Joanetes li tinc molta estima perquè en Llorenç, el campaner, encara és viu. Toca amb tot el cos i de la forma tradicional», diu en Xavier reconeixent el repertori i les habilitats d’en Llorenç.
El campanar de l’església de Sant Romà de Joanetes és a la façana de ponent i s’assenta sobre la nau central. L’església és d’origen romànic; no se sap quan es va ampliar l’única nau per incloure-hi tres naus amb un únic absis quadrat. Segons en Xavier, els inventaris de campanes de 1591 i de 1727 indiquen que Sant Romà de Joanetes tenia quatre campanes. I, malgrat que no són totes originals, n’ha conservat el número fins als nostres dies.
Llorenç Llongarriu, el campaner de Joanetes, va aprendre a tocar les quatre campanes sentint tocar al seu pare, Manel. Com demostra el video, en Llorenç es lliga les cordes de les campanes directament al seu cos mentre que quan en Xavier toca les passa per unes politges per no haver de fer tanta força.
No tenia més de tretze anys quan va escriure un treball sobre les campanes i el seu repic. Per l’interès que mostrava, els seus professors li van permetre pujar al campanar i va quedar tocat de per vida.
«Al campanar de Joanetes li tinc molta estima perquè en Llorenç, el campaner, encara és viu. Toca amb tot el cos i de la forma tradicional», diu en Xavier reconeixent el repertori i les habilitats d’en Llorenç.
El campanar de l’església de Sant Romà de Joanetes és a la façana de ponent i s’assenta sobre la nau central. L’església és d’origen romànic; no se sap quan es va ampliar l’única nau per incloure-hi tres naus amb un únic absis quadrat. Segons en Xavier, els inventaris de campanes de 1591 i de 1727 indiquen que Sant Romà de Joanetes tenia quatre campanes. I, malgrat que no són totes originals, n’ha conservat el número fins als nostres dies.
El toc de festa, explica en Xavier Pallàs, és un toc més complex, llarg i amb més campanes. La celebració de qualsevol festivitat s’iniciava amb el toc de les vespres que durava mitja hora. Es feien tres tritllos, és a dir, fent sonar una o més campanes colpejant-les amb el batall mitjançant una corda, i seguidament es feia un tritllo major tot fent bogar, o fent balancejar la campana estirant la corda de la palanca per tal que giri per l’eix del jou, les campanes grosses amb passades ràpides.
Actualment, a la Vall d’en Bas les campanes sonen automàticament. En Xavier està satisfet perquè, segons explica, això significa que les campanes encara formen part del paisatge sonor de la zona. Tanmateix, el toc automàtic no té la textura que oferia el repic del campaner en funció del context i del coneixement que n’havia heretat.
Temps enrere, mentre en Xavier feia l’inventari de les campanes de la Garrotxa—que pensava que seria el seu magnum opus—va visitar tots els campanars de la comarca, petits i grans. El va consternar trobar instruments, amb tot el seu valor històric i patrimonial, completament abandonats. «Sovint les campanes estaven cobertes d’excrements d’ocells. En d’altres, els dispositius mecànics estaven tan mal instal·lats que feien malbé el bronze. No podia deixar-me de preguntar per què, no entenc com és que no valorem aquest patrimoni», conclou sense embuts en Xavier.
«Ara somnio amb començar una escola de campaners. D’aquesta manera hi hauria algú que pujaria als campanars i que revisaria periòdicament l’estat d’aquests magnífics instruments. Ara, no podria ser una pràctica diària, com ho era antigament, però si hi hagués algú que pugés al campanar quatre vegades l’any, realment això ajudaria molt. No cal ni dir que la COVID-19 hi ha interferit», diu en Xavier entenent la necessitat de paciència.
Quan en Nisu li va preguntar a en Xavier si volia enregistrar la banda sonora del Pessebre 2020 tot fent repicar les campanes de Sant Romà, en Xavier es va mostrar encantat. «Com més gent senti com poden sonar les campanes, més les valoraran i també valoraran el so que fan», va dir.
No hi ha dubte que enguany el pessebre de Joanetes serà diferent. Però això no vol dir que sigui menys impactant.
La producció del Pessebre Vivent 2020 homenatja l’estrella i els seus creadors, aquells que, transmetent els seus coneixements sobre els oficis, han fet sostenible el Pessebre Vivent; aquells que els toca encarnar la Sagrada Família i el futur del pessebre; i també el poble de Joanetes, així com les seves campanes i tres generacions de campaners—en Manel i Llorenç Llongarriu i en Xavier Pallàs. En temps de pandèmia, l’equip del Pessebre Vivent ha decidit honorar les persones que sostenen aquesta tradició i el lloc que els permet mantenir-la.
Aquesta és la darrera estampa, la d’espurnes d’història, on se celebra la vida rural que dóna sentit als oficis i tradicions que ara sostenen el del Pessebre Vivent de Joanetes.
Meritxell Martín i Pardo és investigadora principal del projecte SomVallBas i investigadora associada del Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural de la Smithsonian Institution. És llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Estudis Religiosos per la Universitat de Virgínia.
