Skip to main content
Visió frontal d’un cranc de potes blanques. Aquest cranc pot arribar a fer 12 centímetres de llargada, però més comuns són els de 10 centímetres. Foto cortesia de Fernando Loras

Visió frontal d’un cranc de potes blanques. Aquest cranc pot arribar a fer 12 centímetres de llargada, però més comuns són els de 10 centímetres. Foto cortesia de Fernando Loras

  • “Goita, són gambes!” Els crancs a la Vall d’en Bas

    Read this article in English

    El cangreju, com és anomenat a la Vall d’en Bas el cranc de potes blanques (Austropotamobius  pallipes), és un artròpode decàpode amb una coloració molt variable de gris a coure, que s’acostumava a trobar en torrents d’aigües fredes desconnectats del sistema hídric principal. Com a conseqüència del seu declivi poblacional, també s’estan perdent jocs, pesca i receptes.

    El cranc és un exemple de com el medi impacta canvis culturals a la Vall d’en Bas. En les darreres dècades, els Vall basencs han canviat la seva percepció del medi natural.   

    Explica en Joan Ayats del molí d’Esquena, a Joanetes, que abans els pagesos de la Vall d’en Bas no es miraven l’entorn com ens el mirem ara. “El medi natural” segons diu en Joan, “era un espai que fèiem servir, però que com a pagès que era no em preocupava gaire”.

    white-clawed crayfish
    Visió lateral d’un cranc de potes blanques sota l’aigua. Típicament viu en torrents i rius on pot amagar-se entre les roques, pals enfonsats i fulles, sortint de l’amagatall per menjar als capvespres.
    Foto cortesia de Fenando Loras

    Malgrat que potser era aquesta la consciència prevalent, la Maria Colom del barri de Verntallat explica les indicacions que els havien donat els grans de com havien de pescar el crancs: “[...] els que eren grossos, ens els menjàvem. Els petits els tornàvem perquè poguessin fer-se grossos. Bueno, això ens ho havien dit els més grans”.  

    El crancs es reprodueixen entre octubre i novembre, l’eclosió de fins a 140 ous entre maig i juny, però aquests períodes poden variar segons la latitud. El cranc de potes blanques pot arribar a viure fins a 10 anys.

    “De la font de la Clapera en surt un doll d’aigua molt gros i va a parar a un rierol, a un rec petitet, i d’allà passa a fer-se subterrani i surt més avall. Aquest tros potser fa de quatre a cinc metres, res, poc, i quan érem petites anàvem allà [a jugar amb els cangrejus]”, diu la Josefina Salgueda, filla dels Hostalets. A la Vall d’en Bas els podem observar en torrents d’aigües encalmades i cristal·lines, connectats al sistema hídric principal, mitjançant un tram de torrent sec, un salt d’aigua o un dic, tot i que se n’han observat pròxims a la plana, ja sigui per captacions d’aigües amunt o per la mobilització dels individus.

    Per jugar amb els crancs, les germanes Salgueda dels Hostalets agafaven pedres i els feien sortir. És que durant el dia, el cranc és més difícil de veure, ja que està sota pedres i dintre les esquerdes. En canvi la Maria Colom anava a pescar-los cap al tard: “A la tarda ens emportàvem un berenar i ja pots comptar, com era abans... I d’allà anàvem a buscar crancs”. Normalment, el cranc és capturat al capvespre perquè és una bèstia nocturna que s’alimenta de matèria orgànica particulada i de carronya.

    “Agafàvem un cargol i el xafàvem”, explica en Joan Gelis del Casic, al veïnat Cirera. “Lligàvem el cargol amb una gansaia, una mica més al fons el cargol que la gansaia. També hi posàvem una pedra perquè s’enfonsés. Llavors el tiràvem allà a terra, dins l’aigua, és clar, en un puesto que hi havia cangrejus. [Abans de tirar amunt] perquè no s’escapessin, nosaltres ja ens havíem inventat una cosa, un enreixat amb una altra canya [és a dir, havíem fet una], una perxa. Així la ficàvem per sota abans que no sortís amont i cap amont”.

    Un cop a la cuina, els crancs es convertien en un plat senzill i ple de color. “Ja pots comptar”, diu la Maria quan li preguntem com els cuinaven. “A la paella amb una mica d’oli i sal, per d’allò. Com que quedaven vermells, nosaltres dèiem: ‘Goita, són gambes!’”.

    “Sí, sí,” diu en Joan de Cal Casic. “Con eren bons quan eren flonjos. Quedaven ben vermeis i eren ben bons, sí!”

    white-clawed crayfish paella
    Paella de cangrejus
    Foto cortesia de Sr. Colom

    A la península Ibèrica, el cranc de potes blanques està en situació vulnerable i el trobem a les capçaleres dels rius principals on ha quedat restringit. En canvi a Catalunya, i per extensió a la Vall d’en Bas, està en perill d’extinció.

    No fa pas tant, el cranc de potes blanques era comú a tots els torrents, rieres i rius de la vall:  al rec del Puig (serra de Mateus), la riera de Joanetes (serra de Llancers i Puigsacalm), el riu Gurn (passa per Sant Privat) i fins i tot al mateix riu Fluvià, on han passat de ser comuns i trobar-se fins i tot de dia a rarificar-se en els torrents i pràcticament desaparèixer en els cursos d’aigua localitzats a la plana.
    Però, a què es deu aquest declivi?

    Malgrat que no hi ha un sol motiu que expliqui el declivi, sinó que són diversos els factors, tots tenen en comú que han estat provocats per l’home. Entre aquests hi ha: la pesca, la introducció d’espècies invasores i de patògens, la destrucció de l’hàbitat i el canvi climàtic.
    Tot i que la comunitat mirava de pescar-los d’una forma sostenible, la pesca va ser el primer causant d’aquest declivi, i va afectar, sobretot, poblacions amb una baixa densitat d’individus.

    “Abans n´hi havien molts, molts i molts, de crancs”, diu en Joan Anglada del veïnat de Verntallat. “Però aleshores van començar a fer la trucha i [el cranc] va desaparèixer perquè se’l menjaven.” La introducció d’espècies invasores com la truita irisada (Salmo truta), que depreda activament sobre els crustacis aquàtics, va reduir-ne dràsticament la població a la Vall.

    Però, encara hi ha més causes.  

    La introducció d’altres espècies invasores com el cranc americà (Procambarus clarkii) i el cranc senyal (Pacifastacus leniusculus) introduí patògens com el fong Aphanomyces astraci. Aquest fong és causant de l’anomenada pesta del cranc, o l’afanomicosi, una malaltia que afecta mortalment els crancs de riu endèmics d’Europa, i provoca mortalitats de fins al 100%. Si els crancs estan infectats, s’hi observa la presència d’hifes entre els segments de l’abdomen.

    “A més, també començava a haver-hi contaminació”, explica la Maria. La contaminació de les aigües mitjançant la matèria orgànica, en forma de femtes. La desaparició i destrucció de l’habitat aquàtic mitjançant la tala dels boscos pròxims, i la construcció de camins i carreteres dintre el sistema fluvial, entre d’altres.

    Waterfall at Falgars Creek
    Fotografia cortesia de Sr. Colom
    Foto cortesia de Fenando Loras

    “De mica en mica l’aigua es va començar a assecar i ja va estar. Ara ja no hi ha re, ja no hi ha ni aiga...”, diu la Maria amb el cap cot. “Però abans, sí”, hi afegeix, no volent sonar massa dramàtica. “I con plovia veies que tothom sortia a buscar cargols...”

    Actualment les poblacions del cranc de potes blanques han quedat restringides en petits torrents o fins i tot han desaparegut. Per aquest motiu, s’ha prohibit la pesca i comercialització d’aquesta espècie a Catalunya i a Espanya; actualment se’n fa cria en captivitat amb alliberaments puntuals d’individus criats en zones controlades com el molí de les Fonts d’Olot (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Girona).

    El futur del cranc no el coneixem, però les memòries d’infantesa perduren: llargues i enriolades tardes d’estiu recol·lectant crancs. Posteriorment les mares i les àvies els feien a la planxa o en feien arròs, però no se’n feien plats elaborats o per a dies concrets, simplement es feien en oli molt calent i s’hi deixaven fins que estaven ben vermells. Els crancs eren només la prova de totes les aventures que havien pogut tenir lloc mentre es caçaven.

    “I si érems sis mainades, en trobàvem sis. Un per a cada un, esclar, perquè si no ens baraiàvem”, conclou la Maria demostrant com eren d’importants, doncs, el crancs vermells com les gambes.

    Fernando Loras Orti, té un grau en Biologia per la Universitat de Girona i és estudiant del màster en Biodiversidad en Selvas Tropicales y su Conservación, a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo.

    Bibliografia

    Alonso, F. Temiño, C. y Diéguez-Uribeondo, J. 2000. “Status of the white-clawed crayfish Austropotamobius pallipes (Lereboullet, 1858) in Spain: distribution and legislation”. Bulletin Français de la Pêche et de la Pisciculture, 356: 31-54.

    Gil-Sánchez, J.M. 1999. Situación, biología y conservación del cangrejo de río autóctono (Austropotamobius pallipes) en la provincia de Granada. Tesis doctoral. Universidad de Granada.

    Holdich, D.M. & Lowery, R.S. 1988. Freshwater crayfish. Biology, management and conservation. London, England. Croom Held Ltd.


  • Support the Folklife Festival, Smithsonian Folkways Recordings, sustainability projects, educational outreach, and more.

    .