Skip to main content
Cal Monjo. Il·lustració Júlia Albós i Iscla

Cal Monjo. Il·lustració Júlia Albós i Iscla

  • Antoni Maria Badia Margarit: el més preuat resident d’estiu de Sant Privat

    Read this article in English

    El 30 de maig d’aquest any 2020 es commemoren els 100 anys  del naixement d’un dels experts en llengua i gramàtica catalana més importants del nostre país: Antoni Maria Badia i Margarit (1920-2014).

    Badia Margarit entenia la recerca com una funció social no només amb capacitat d’explicar fenòmens, sinó també de fer-los créixer. La tasca científica que va dur a terme durant més de 70 anys és un llegat per a tots, especialment per a aquells que el van conèixer passant els estius a Sant Privat d’en Bas. 

    A més de catedràtic, rector de la Universitat de Barcelona entre els anys 1978-86, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i doctor honoris causa en diverses universitats, nacionals i internacionals, Badia i Margarit era un pare de família nombrosa, un apassionat de l'excursionisme i estava enamorat de Sant Privat d’en Bas.

    L’estima era tal que va deixar la seva casa, Cal Monjo, al municipi, després de la seva mort. L’any 2018, l’Ajuntament de la Vall d’en Bas va obrir les portes de Cal Monjo, transformat en un espai de coworking on es gestionen iniciatives de caire cultural, ambiental i social, i va ampliar, encara més, el llegat de Badia i Margarit.

    Black-and-white photo of Antoni Maria Badia i Margarit seated in a chair, legs crossed
    Antoni Maria Badia i Margarit
    Foto cortesia d’Arxiu fotogràfic Ajuntament de la Vall d’en Bas

    ≪En Badia es passejava per aquí perquè vivia a Sant Privat. I jo sortia, i diu, “Vingui cap aquí, vingui i xerrem una estona”. A mi em feia cosa. Jo li deia “Nosatros soms molt burros”.

    Diu: “Vosatros sou burros? No! Hauríem d’aprendre’n nosatros. Vosatros imagineu les coses, perquè no heu estudiat i us les heu d’imaginar”. Aquesta cosa em va quedar al cap.≫, explica en Joanet de Can Branques, emocionant-se quan recorda com el rector el reconeixia sense necessitat de títols.

    Badia Margaria era així: ferm, senzill i planer, discret però comunicador, amant de la feina ben feta però, per sobretot de tot, mestre.

    Després de 65 anys d’estiuejar a Sant Privat, són molts els veïns i veïnes de Sant Privat que el recorden amb estima. Per recuperar la memòria d’aquest santprivatenc que va posar la llengua al centre de la seva vida, hem parlat amb dues veïnes i dos veïns que el van conèixer en diferents moments de la seva vida. 

    La Vicenta Casamitjana, nascuda a Sant Privat d’en Bas, tot i que ara fa uns anys que ja no resideix al poble,  de petita  compartia els estius amb els fills de la família Badia. En  recorda sobretot la il·lusió que li feia tenir companys de joc durant aquells mesos de vacances.

    En Pau Ginebreda i la Rosa Ventura, que avui viuen al Mallol, de joves eren molt actius en temes culturals i convidaren el mestre en múltiples ocasions a fer conferències i xerrades sobre temes diversos relacionats amb la llengua i la cultura catalana.

    L’últim entrevistat és en Josep Maria Francino, fill de Terrassa i veí de Puigpardines des de fa més de 40 anys. És locutor de ràdio i periodista de professió, i fou així com va coincidir amb Badia i Margarit. Els seus camins es tornaren a creuar a la Vall d’en Bas, on compartiren molt bones estones.

    Com va conèixer en Badia Margarit?

    Vicenta: Com el vaig conèixer no me’n puc enrecordar perquè és com si sempre hagués estat present: encara que només hi fos a l’estiu, era part del paisatge.

    Recorda què acostumava a fer? Estava sempre molt ocupat?

    Vicenta: Es passava la major part del temps reclòs treballant en les seves investigacions. Sortia a fer una passejada, cap a les set de la tarda: una caminadeta i cap a casa. Però sabíem que era una persona molt enfeinada: el senyor Badia era una persona que sempre tenia molta feina.

    Rosa: Casa seva era molt gran i ell se n’anava al pis de dalt a escriure els seus llibres. Era el seu racó, hi estava bé, aïllat.  Ell havia col·laborat amb nosaltres, quan ens reuníem amb Els Saberuts, un grup una mica cultural, diguéssim: escrivíem articles en una revista que es deia Olot Misión, i organitzàvem xerrades; ell havia vingut alguna vegada a parlar dels topònims d’aquí de la Vall d’en Bas i de qüestions de llengua. També havia col·laborat en la revista, i en una altra que vam fer més tard, la Revista Verntallat.

    Pau: A més, li agradava molt l'excursionisme, tota la família eren molt excursionistes. Tenia molta afició, m’enrecordo que anaven tots plegats, amb els 5 fills, cap a les Olletes. Ell era obert amb la gent del poble, però més aviat tranquil, un home de costums. No era expansiu sinó més aviat recollit. També tenia contactes amb la vida rural, anava a buscar la llet a una casa de pagès que hi havia allà més amunt del poble. Tot això també li agradava molt.

    Vicenta: Sí que valorava molt la festa major, com es feia abans: sortir el dia més important de la festa a ballar sardanes a la plaça Major, això no s’ho perdia; ho tenia molt present.

    On se’l trobaven? A la plaça, per exemple?

    Vicenta: Jo sobretot em trobava amb els seus fills: en Toni, la Montserrat, l’Oriol, en Xevi i en Joan; els que s’apropaven més a la meva edat eren els dos petits: eren amb els qui jugava. Alguna vegada havia anat amb ells a la platja, amb un cotxe... Uf!, imagina’t els cotxes que hi havia en aquella època! Així que a vegades jugàvem a casa meva, altres a casa seva. També anàvem a fer cabanyes per les muntanyes de la vora o a banyar-nos al riu.

    Ara bé, hi havia una hora sagrada: a les cinc de la tarda berenàvem pa amb xocolata. Imagina’t, nosaltres donant voltes amb bicicleta a la plaça i a les 5 ja veies algú que treia el cap per la finestra i sabies que tocava menjar pa amb xocolata.

    Clar, perquè nosaltres érem veïns. I ara que ho penso, de nens que visquessin a la plaça només hi era jo: per mi, quan arribaven ells, era una festa. Era el millor que passava en tot l’any! “He sentit l’olor”, li deia a la meva àvia. Aquella casa tenia una olor especial, de tenir-la tancada tot l’hivern, i es notava quan obrien la porta. I mira que nosaltres els obríem la casa els diumenges, perquè es ventilés una mica, però tot i així...

    Josep Maria Francino: Jo me l’acostumava a trobar a la plaça mateix, allà davant de casa seva. Parlàvem una mica de tot, de com havia canviat la Vall, de com es portava la cultura al nostre país, de l’evolució de la llengua i les variants dialectals de la Garrotxa... Sobretot de la pagesia, de com s’estava perdent molt a la Vall. Eren converses curtes, sense guió. Jo em sentia bé parlant amb ell, tot i que també una mica petit. Ell parlava tan relaxat i jo admirava aquell “pou de ciència”, tan senzill i assequible.

    Va estiuejar a Sant Privat molts anys. Què creieu que l’atreia d’aquest indret de la Garrotxa?

    Josep Maria Francino: Jo interpreto que el fascinava l’entorn i la pau del lloc.

    Pau: Sí, sobretot buscava un lloc tranquil i amb un paisatge bonic. A nosaltres ens va explicar que havia estat buscant molt i havia mirat altres llocs per estiuejar-hi, i que la Vall li va agradar molt per això: per la tranquil·litat i el paisatge; el dels voltants de Sant Privat el va atreure particularment.

    Com el recorden a ell, personalment?

    Pau: Era un home molt trempat, un molt bon home, una bona persona. Era un home que estava sempre disposat a ajudar la gent. Per exemple, si algú havia de fer gestions per allà per Barcelona, ell ajudava si convenia. Era un home bondadós.

    Rosa: Era un home molt humil, tot i que també molt estricte al parlar. També era molt didàctic quan explicava les coses, una persona que es feia entendre: un professor amb tot el sentit de la paraula. I molt estricte al parlar, abans de dir alguna cosa se la rumiava molt. Quan era rector ens explicava els seus dilemes: “Ostres, com li puc dir això en aquell perquè no l’ofengui però que sàpiga com m’he sentit...”, per exemple. I amb els llibres, també!: se’ls mirava i remirava abans no els treia... Valga’m déu.

    Vicenta: Jo diria que era afable, molt bona persona. Molt discret, molt com cal. Jo tenia la impressió que era una persona molt important, tot i que era petita i no sabia ben bé per què. Però ell no actuava com a tal, era molt discret. De fet, tota la família ho eren, i ho són.

    Josep Maria Francino: Jo d’aquelles estones xerrant al peu de la plaça en recordo la seva veu clara i calmada, fos el que fos el que expliqués. El que més en valoro és el fet d’haver-lo conegut: d’aquelles converses informals en vaig aprendre moltes coses.

    Quin dirien que fou el llegat que Badia Margarit va deixar a la Vall?

    Josep Maria Francino: Bé, el fet que ell hi fes estada durant uns quants anys ja és un bon llegat. Tothom l’apreciava molt.

    Vicenta: A la Vall, no sabria què dir-te. Però jo agraeixo molt haver conegut aquella família. La meva afició a la lectura va ser per ells! A casa s’hi llegia, tot i que tampoc era molt normal en aquella època. I amb els Tintín d’en Xavier i en Joan ens hi passàvem moltes estones. I el regal clàssic quan tornaven cada estiu era un llibre. Vaig llegir molt de petita i segurament que era per ells, per la seva influència.

    Pau: Home, allò del canvi de nom del municipi va ser bastant important, hi va haver polèmica i tot; potser va ser de les coses que vam fer més junts. A la Vall d’en Bas, abans se l’anomenava Vall de Bas. Aleshores li vam comentar a ell si estava bé, perquè ja hi havia una polèmica per si havia de ser de Bas, seguint el nom de Vescomtat de Bas o d’en Bas, o seguint més la parla popular (sempre s’havia dit el poble Sant Esteve d’en Bas, sempre era en Bas). Ens va dir que ja s’ho miraria i va fer un informe justificant per què havia de ser Vall d’en Bas enlloc de Vall de Bas, amb criteris lingüístics i amb exemples.

    I nosaltres ho vam portar a l’Ajuntament i es va canviar: l’Institut d’Estudis Catalans, basant-se en el seu informe, va dictaminar que havia de ser la Vall d’en Bas i fou gràcies a ell.

    Griselda Ballester i Tataret és becaria de l’inventari de SomVallBas. Té un grau en Antropologia social i cultural per la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment està cursant un màster en estudis de gènere a la Universitat de Lund a Suècia.

    Meritxell Martín i Pardo és investigadora principal del projecte SomVallBas i investigadora associada del Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural de la Smithsonian Institution. És llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en estudis religiosos per la Universitat de Virginia.

    Júlia Albos i Iscla és becaria de l’inventari de SomVallBas. Actualment està acabant el seu grau en Antropologia social i cultural per la Universitat Autònoma de Barcelona. En el seu temps lliure, dibuixa.


  • Support the Folklife Festival, Smithsonian Folkways Recordings, sustainability projects, educational outreach, and more.

    .