Era, 18 d’octubre, la vigília i la diada de Sant Lluc de l’any 1940. L’aiguat, o com diu la gent de la Vall d’en Bas: “l’aigat”, és recordat pels grans danys humans i materials que va causar a moltes poblacions del nord-est de Catalunya, entre elles els pobles de la Vall d’en Bas.
“Els veïns que varen venir a casa meu a aixoplugar-se, varen obrir la porta i en sortí un allà a veure l’aiga com marxava amb aquella fressa i alguns van veure que casa seu se’ls hi emportava i ploraven: ‘Ho he perdut tot!’ ” la Magdalena narra com es van viure aquells moments amb tots els veïns que havien anat a refugiar-se a Ca l’Oriol.
Segons informa el Servei Meteorològic de Catalunya, les precipitacions entre el 17 i 18 d’octubre del 1940 foren tan intenses, que en algun punt del territori se superaren els 1.000 mm. Es desbordà el Fluvià, la riera del Gurn que passa per St. Privat, la riera de Joanetes i la de Falgars causant la destrucció de: 58 ponts, 380 cases, 165 indústries, 149 comerços. A més, unes 175.000 hectàrees de conreu es negaren d’aigua. Finalment, moriren 400 persones. Els aiguats no només afectaren la conca del Fluvià al nord-est de Catalunya, sinó que a més colpiren les conques de la Muga i el Ter, i del Tec, la Tet i l’Aglí a la Catalunya Nord. La magnitud de l’aiguat va ser tant gran que cinquanta any després es va considerar necessari realitzar un congrés a Vernet (Occitània, França) per fer una revisió d’aquesta tragèdia
Malgrat que els set pobles de la Vall d’en Bas patiren les fortes pluges i el desbordament del riu Fluvià i les seves rieres, Sant Privat d’en Bas és el que va patir més la força de l’aigua. Entre la gent que visqueren aquell aiguat hi havia els germans de Can Pedreguet, en Pau i Miquel Sala.
“Varen haver de marxar perquè van veure que l’aiga anava pujant, i varen marxar i varen anar amb uns veïns i des d’allà amb la claror del llampec varen veure com la casa se n’anava [...] i varen haver de marxar només amb la roba que portaven, no es varen poder endur ben res, fins i tot l’aigua se’ls va endur la guardiola” explica la dona d’en Pau Sala.
En Miquel explicava que el seu primer record era d’aquella mateixa nit i el seu pare que intentava que no entrés aigua a dins de casa tapant la porta amb fems. Ells, com molts d’altres, van anar-se a refugiar a la casa veïna de Ca l’Oriol però abans d’abandonar per sempre casa seva el seu pare pogué salvar les vaques, menys una que estava malalta i no foren a temps de treure-la de l’estable. En Miquel encara recordava com cap a la una de la matinada el seu pare els va dir: “Adiós, casa”. En aquell precís instant l’aigua se’ls havia endut la casa i el bar amb el que arrodonien els números per arribar a final de mes.
En Joan Corominas de Can Branques, un altre afectat, mentre l’entrevistàvem revivia aquella nit quan tenia 15 anys.
“Ens vam despertar perquè hi havia molts llamps i trons i hi havia moltes llevantades i vàrem veure que l’aigua pujava”.
Ell i la seva família, com els germans de Can Pedreguet, varen anar a refugiar-se a Ca l’Oriol on hi vivia la Magdalena Salas de 17 anys, sense saber-ho la Magdalena va donar refugi a qui seria el seu futur company de vida, en Joan.
Altres famílies els va costar molt més abandonar la casa, en Joan recordava “que era jove, i que la canaia solia anar a veure moltes coses i jo era a baix al pont [durant l’aigat] i hi havia una família que es va resistir molt [a marxar], els hi varen posar una escala i no volien marxar i al cap d’una hora va marxar la casa”.
En Josep Maria Ballester recorda com “La mare m’explicava que era impressionant, anava tot d’aiga, tot, les cases, s’emportava les cabanyes... I així les cases que eren a tocar al riu agafaven les coses i marxaven bosc amunt, s’havien de salvar”.
Abans de la concentració parcel·lària l’any 1969 la Vall d’en Bas era un laberint de rieres i canals, travessats per ponts i passeres, que confluïen al riu Fluvià. Entre les destrosses d’aquella nit, els ponts. Amb l’augment del cabal del riu els ponts es taponaren actuant com a preses i al ensorrar-se els ponts provocaven una riuada amb gran poder destructiu.
“Hi havia un pont aquí a dalt (a l’alçada del Molí d’en Pau) que va quedar taponat i quan va petar es va emportar tot el que va trobar, aquí es va emportar algunes habitacions però més avall es va emportar cases i tot. Sí, sí el bestiar baixava per aquí el riu, baixaven porcs per sobre l’aigua que se’ls emportava.[...] Va ser molt fort i més avall es va emportar un parell de cases, em sembla, però enteres” explicava en Joan Riera.
Una història semblant ens va explicar en Joan Ayats del Molí d’Esquena que l’havia sentit en boca de Lluís Espuña de Can Bassets. En Lluís el dia de l’aiguat estava a Hostalets però recorda que el pont del Molí d’Esquena es va taponar i l’aigua va començar a passar per sobre i a envoltar el molí, la seva mare que vetllava un malalt a dins el molí va ser avisada que si volia tornar a casa havia de marxar aviat perquè si no l’aigua se l’enduria si tornava més tard. Va travessar el pont amb l’aigua que li arribava fins els peus i poc després de creuar-lo va sentir un fort terrabastall, va pensar-se que el molí s’havia ensorrat, però amb la claror dels llampecs va veure que no era així. L’endemà al matí va veure que aquell terrabastall havia sigut el pont que se n’havia anat riu avall.
L’endemà de l’aiguat, com després de tota tempesta, va tornar la calma. Amb la claror dels primers rajos de sol la gent va poder veure totes les destrosses i com tota la plana des del Mallol fins a Les Preses havia quedat negada formant uns aiguamolls.
Els germans de Can Pedreguet, en Pau i en Miquel, anaren amb la família a viure al Mallol on treballaren al bar. Els dos germans recorden que l’endemà de l’aiguat tothom pentinà la llera del riu buscant objectes i pertinences que s’havia endut l’aiguat. Expliquen que el seu pare preguntant per aquí i allà va acabar per trobar la vaca que havia deixat enrere la nit anterior donant-la per morta i no només la va trobar sinó que la vaca va treballar una bona colla d’anys més.
En Joan Corominas explica que de l’aiguat en va sortir reforçat el sentit de comunitat.
“Allavorens com tot, és com ara passa un foc en una casa que els veïns l’ajuden, aquí mateix va venir gent a menjar, gent que li donaven acollida... ens coneixíem tots. I és clar va passar tot això de l’aigat i l’endemà vam anar-ho reconstruint però va tardar molt temps a reconstruir-se”.
“I vàrem anar arreglant, arreglant i ara guaita quina caseria tenim, llamp de casa hi ha. [...] Allavorens, mira, tothom va arreglar el que va poder, s’ho anaren fent ells” explica la Carme de Can Palanca, que tenia 5 anys el dia de l’aiguat.
De mica en mica la gent va començar a refer les seves vides: alguns anaren a casa de parents, altres a cases que no hi vivia ningú, altres demanaven als amos de fer de masovers... i de mica en mica tot va anar tornant a la normalitat gràcies en part a la solidaritat dels veïns.
Tant profunda és l’empremta que va deixar l’aigat del 1940 en l’imaginari col·lectiu de la Vall d’en Bas que ha perdurat en la memòria col·lectiva, fins al punt que fa pocs anys en la revista local Verntallat es va publicar un recull dels testimonis que visqueren aquesta tragèdia. L’aigat de 1940 va estroncar moltes vides, com la dels germans de Can Pedreguet que ho perderen tot fins i tot la guardiola però quan va tornar a sortir el sol la gent va treballar per recuperar les seves vides com la vaca de Can Pedreguet, que la donaven per morta i va treballar una bona colla d’anys més.
Arnau Brosa i Planella és estudiant del grau d’Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. També és membre del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca i ha col·laborat en diversos projectes que van des de l’estudi de les primeres comunitats pageses fins a època contemporània a la comarca de la Garrotxa i Catalunya.
